diumenge, 13 de novembre de 2011

Discurs d'agraïment per la condecoració Gran Oficial de l'Ordre de l'Infant de l'Ambaixada de Portugal

El text que segueix és el discurs que vaig adreçar davant dels presents a l'Ambaixada de Portugal aquest passat dijous 10 de novembre davant els representants de la comunitat portuguesa després de condecorar-me com a Gran Oficial de l'Ordre de l'Infant de l'Ambaixada de Portugal. Tot plegat va ser molt emotiu i n'estic molt agraïda.

Excel·lentíssim Senyor Ambaixador,
Molt Il·lustres i Honorables autoritas
Senyors i Senyores,
Amics i amigues,

Agraeixo de debò que m’hagueu volgut acompanyar a aquest acte, per a mi tan entranyable i, alhora, tan immerescut.

El dia 10 de juny d’enguany, precisament em trobava a Lisboa, la capital de Portugal, conjuntament amb els cònsols d’Andorra. Ens desplaçàvem per fer una visita de cortesia a António Costa, President de la Cambra municipal de Lisboa, amb el que ens uneix una bona relació personal en el marc del treball amb la Unió de Ciutats Capitals Iberoamericanes.

En aquell precís moment, feia pocs minuts que acabava d’assabentar-me que el President de la República Portuguesa, Sa Excel·lència Aníbal Cavaco Silva, em feia l’honor d’atorgar-me la condecoració de Gran Oficial de l’Ordre de l’Infant D. Henrique. Una condecoració que reconeix els mèrits de les persones que han prestat algun servei rellevant a l’estranger en l’expansió de la cultura, la història o els valors del Poble portuguès.

D’immediat em vaig emocionar i vaig pensar, què he fet per merèixer tan alt honor? Per què a mi i no a un altre? I, he de confessar que, encara avui, no tinc cap resposta a aquestes preguntes.

És cert que tinc un gran respecte i admiració per l’Ambaixador de la República Portuguesa al Principat d’Andorra, l’Excel·lentíssim Sr. Mario Damas Nunes; és cert, també, que des de les respectives responsabilitats institucionals ens uneix una gran amistat, que agraeixo profundament. Entre moltes coses positives que ell ha aconseguit, amb la seva intermediació, el dia 6 de març de l’any passat ens va visitar oficialment el primer cap d’Estat estranger de l’època moderna, el President de la República de Portugal, Sa Excel·lència Aníbal Cavaco Silva, i al qual vam tenir l’honor de rebre al Comú d’Andorra la Vella.





Però sobretot, tinc un profund respecte i consideració vers la comunitat portuguesa que viu i treballa a Andorra. No em cansaré de repetir que el nostre estimat petit país ha estat terra d’emigrants i, d’ençà la primera meitat del segle XX, ha estat terra d’acollida, tant per als refugiats de la Guerra Civil espanyola com de la Segona Guerra Mundial. Però no és fins entrats els anys 70 que comencem a rebre immigrants provinents de Portugal. De la vostra terra.

Avui, la comunitat portuguesa a Andorra és d’unes 14.000 persones, la qual cosa representa el 20% de la població total. Gairebé la meitat de vosaltres fa més de cinc anys que viu a Andorra. No és fàcil deixar la pròpia comunitat per construir-ne una de nova en un altre país, ni abandonar la pròpia terra per construir un futur incert en un altre indret. Els andorrans, la nostra comunitat, també va viure episodis difícils d’emigració quan, al segle XIX i principi del segle XX, andorranes i andorrans van marxar a buscar feina fora d’aquestes valls.

La comunitat portuguesa a Andorra també ha hagut de passar per períodes difícils, moments en que no era gens fàcil arribar a un país petit com el nostre en que, per exemple, mancaven habitatges i, alguns d’ells, s’havien d’instal·lar en càmpings, sovint en condicions precàries. Bons treballadors, no els importava fer més hores si això els permetia aconseguir una millor qualitat de vida. Sortosament, aquells anys difícils han quedat enrere.

Vull donar les gràcies a tota la comunitat portuguesa d’Andorra. Els felicito per la seva integració sociocultural i lingüística. Per la seva aportació en el creixement econòmic del país. Amb el seu treball i esforç, han contribuït en el nostre desenvolupament. Des del respecte i l’orgull als seus orígens, no em canso de dir amb plena convicció que d’Andorra n’han fet la seva llar. Han vist i veuen néixer els seus fills i els han educat, i continuen educant-los a Andorra amb una total integració. Hem conviscut des del respecte a la diferència i amb estimació. Hem establert relacions d’afecte pròpies de la convivència del dia a dia. Malauradament, alguns d’ells també hi han deixat la seva vida en circumstàncies dramàtiques, com el malaurat accident de la construcció en l’obra del Túnel dels Dos Valires. I, darrerament, hem de lamentar la defunció d’una mare portuguesa, com a conseqüència d’un tràgic accident de circulació a la Massana. Vull dedicar un breu record a tots aquells que han emès el seu darrer sospir a les nostres valls pirinenques.

Comprendran doncs, que en la meva qualitat de Cònsol Major de la capital d’Andorra, sempre he intentat satisfer les necessitats i demandes que ens han estat fetes per part de l’Ambaixada de la República de Portugal al Principat d’Andorra. Des de la Corporació Comunal, sempre hem col·laborat amb les associacions portugueses en allò que els ha estat útil. Però això no és cap mèrit sinó tot el contrari, es tracta de la normalitat. La normalitat és i ha de ser, sempre, el respecte a les persones; tot valorant la diferència cultural com a element enriquidor de la nostra pròpia cultura.

I, avui, amb la crisi econòmica que patim, que ens afecta absolutament a tots per igual, andorrans, portuguesos, espanyols, francesos... a tots, hem d’estar més units que mai per sobreviure en temps de crisi i estar preparats per quan es reactivi l’economia.

Avui, aquesta crisi econòmica també posa en perill la supervivència de l’Ambaixada de Portugal a Andorra. Des del més profund respecte a la decisió que es prengui, vull posar de manifest que ja m’he adreçat al President de la Cambra municipal de Lisboa per demanar-li que, si té l’oportunitat, intercedeixi positivament perquè es mantingui alguna estructura administrativa per als residents portuguesos a Andorra. Però aquest no és únicament i exclusiu el meu pensament, sinó que en la reunió de cònsols, celebrada aquesta setmana a Canillo, tots els Cònsols d’Andorra ens vam manifestar a favor de signar una demanda en idèntics termes, perquè la comunitat portuguesa, mitjançant el seu Conselleiro, José Manuel da Silva, en pugui fer l’ús que estimi convenient.

I tot el que hagi pogut fer des de la meva responsabilitat política, sincerament, penso que no és mereixedor de rebre tan alta consideració. El que faig, ho faig per convicció personal i perquè així ho sento. Això, per sí sol, ja és de gran satisfacció personal: fer allò que hom sent i estima. I, això no significa cap esforç addicional, sinó tot el contrari, és un privilegi poder-ho fer.

No sé com mostrar el meu sentiment de gratitud vers l’Excel·lentíssim Sr. Ambaixador de Portugal a Andorra, l’amic Mario Damas Nunes, perquè sé que ell és darrera d’aquesta condecoració. Gràcies, i només desitjo honorar la consideració que m’atorgueu.

I ja per acabar, per a aquelles persones que desconeixen el vocable portuguès saudade, els diré que expressa un sentiment afectiu, proper a la malenconia, inspirat per la distància temporal o espacial o quelcom estimat, que implica el desig de resoldre aquesta distància. És una paraula que no es pot traduir i s’ha adoptat en diferents idiomes.

Els dic això perquè, en un humil i petit homenatge a la comunitat portuguesa a Andorra, a l’Ambaixador de Portugal, al poble portugués i als seus representants polítics, voldria recitar un poema d’un poeta universal portuguès Fernando Pessoa,


SAUDADES - “Ter saudades é viver”

Ter saudades é viver.
Nao sei que vida é a minha
Que hoje só tenho saudades
De quando saudades tinha.

Passei longe pelo mundo.
Sou o que o mundo seu fez,
Mas guardo na alma da alma
Minha alma de português.

E o português é saudades
Porque só se sente bem
Quem tem aquela palavra
Para dizer que as tem.

Traducció al castellà:

Vivir es tener saudades.
No sé qué vida es mi vida
Hoy sólo tengo saudades
De cuando las tenía.

Pasé de largo en el mundo.
Soy lo que el mundo hizo
Guardo en el alma del alma
Mi alma de portugués.

Y el portugués es saudades.
Porque sólo puede tenerlas
Quien tiene aquella palabra
Para decir que las tiene


Andorra la Vella, 10 de novembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada