La Constitució (CPA) estableix que les
parròquies disposen d’unes institucions que les representen i les administren;
aquestes institucions són els comuns. Alhora, l’article 79.1 de la Constitució
reconeix i garanteix el principi d’autogovern, la qual cosa comporta que
l’organització de l’Estat sigui a un doble nivell territorial, d’una banda
l’Estat com a nivell central i de l’altra els comuns com a nivell territorial.
Basant-se en aquest principi, el Tribunal Constitucional ha declarat de manera
expressa que totes les competències “s’han d’exercir d’acord amb el principi de
lleialtat constitucional”, que “significa que s’ha d’exercir amb la voluntat no
solament de no impedir, sinó de fer possible, i més encara, de propiciar,
l’exercici de les competències dels altres ens públics” (sentència de 8 de juny
del 2009, causa 2008-1-CC,FJ 2). El problema que es planteja en relació amb els
entorns de protecció és que transcorreguts gairebé sis anys d’ençà de
l’aprovació dels plans d’ordenació i urba-nisme parroquials per part dels
comuns, encara estan pendents de declaració, per part del Govern, la majoria
dels entorns de protecció dels béns d’interès cultural. La paradoxa és la
següent; la Llei 9/2003, en la disposició final primera estableix que tots els
entorns de protecció pendents (en l’any 2003, quan es va aprovar la llei)
s’havien de decretar en un termini màxim de dos anys. Actualment, l’any 2013,
la majoria d’entorns de protecció dels BIC encara no s’han adoptat i la Llei
del patrimoni cultural, de forma provisional, preveu un radi o perímetre de
protecció de cent metres (disposició transitòria de la Llei 9/2003). Aquesta
disposició no està en consonància amb la realitat urbanística existent,
especialment per les construccions preexistents i pel creixement urbanístic
coherent i ordenat previst a les parròquies. Els comuns necessiten reduir-lo.
Aquesta reducció s’ha d’entendre en el sentit que el Comú és el primer
interessat a protegir el seu patrimoni cultural, de la forma que ho ha fet i ho
ha traslladat en el seu pla d’urbanisme. Per a més aprofundir, històricament
els comuns han estat i són els que han vetllat pel patrimoni cultural d’Andorra
i així ho han demostrat durant segles, i no podem permetre, per exemple, que no
es puguin rehabilitar els edificis adjacents a les esglésies i altres béns
declarats d’interès cultural que es troben dins els nuclis urbans i ni tan sols
refer les façanes per qüestions merament burocràtiques.
Article aparegut al diari Bondia el 14 de
novembre del 2013